Un dia que el meu amic, el fotògraf Pep Escoda, va anar al Museu d’Art Modern de Tarragona va captar aquesta curiosa instantània. La seva sensibilitat d’artista no li va passar per alt la preciosa metàfora que estava contemplant: una escala buida davant d’un quadre de Josep Icart, un camí que mena entre el fons del mar i el cel. Una performance de l’atzar. Em semblen que sobren els comentaris però m’agrada pensar que la banda sonora que sonava quan el va pintar fa unes dècades era Imagine de Lenon:

pep-escoda

Un quadre de Josep Icart amb una escala buida: atzar o performance?

Imagine there’s no heaven
It’s easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today…
Imagine there’s no countries
It isn’t hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace…
Això, Imagina’t que el cel no existeix o que està fet de música i de colors. Sense fronteres mentals, ni religions imposades. Josep Icart pintava des de la sensibilitat i en el seu estudi sempre hi havia música. El vaig conèixer enamorat de la vida, de la llum mediterrània, de la salabror del mar i dels misteris de la natura. No va ser tant sols un artista contemplatiu de la bellesa del paisatge, sinó que esdevé un crit militant del dolor i de les ferides del planeta blau.
Gràcies Pep, per haver captat aquest instant.