
Al carrer, els ulls dels transeünts
detenen, com ocells indecisos.
Es fa fosc. els dies
es trenquen com fulles disperses
i esperen que l’aigua es dissolgui
com un pou ingràvid.
Se m’ha esvaït un rostre.
El buscava secretament
en aquest instant de després de la solitud,
quan l’aire es despullava dubtós
com un pas fora al pleniluni.
A les voreres la llum es desfà.
Abraça en els solcs, mentre s’aixeca
una boira minúscula.
I callen els ulls, mentre l’aire amaga
els dies suspesos. Calla l’aigua
oculta entre les xemeneies
i mor a les teulades. I callen
els ocells, les fulles,
els pous, els passos,
les voreres, la solitud,
i aquell rostre que buscava
Conxita Jimenez al poemari “La ciudad dormida” del llibre “La ciudad y el olvido”
Zenit 2010 La gente del rayo – Lectio Ediciones

