Una entrevista al blog de Rossi Vas, HISTORIAS que HUELEN (Crónicas y Narraciones)
“El dolor és una platja sense límits”
Francesc Valls-Calçada és un periodista i escriptor català, les fortes poesies dedicades al dolor no deixen indiferent al lector. A propòsit dels seus viatges a Israel, ell narra: “En la meva adolescència, em vaig adonar que tenia l’ànima jueva i vaig començar a interessar-me pel passat jueu de la nostra història. Vaig descobrir alguna cosa transcendent per a mi: que en l’expulsió de 1492 no tots havien partit; alguns jueus es van quedar forçats a convertir-se al catolicisme. Gràcies als meus amics d’Israel, descendents de Tarragona del segle XV, vaig poder realitzar moltes entrevistes i documentar-me per escriure “.Li apassionen els viatges, la lectura, la natura i la cuina.
Com definiries la teva poesia amb tan sols un adjectiu i un substantiu? -Vida blau. La vida des de totes les edats. Experiència vital per estimar i viure. Del color blau, va dir Van Gogh, que no havia blau, sense taronja ni groc. Doncs això.
Els teus poemes són bastant peculiars. Si la inspiració tingués forma física, com seria als teus ulls? -Són àngels que volen, éssers eteris que sobrevolen el silenci. Si tracte de caçar-los, amb sort tot just arribo seves ales. Llavors, algunes de les seves plomes es queden entre els meus dits i es converteixen en paraules. Després vindrà el treball, l’artifici per triar els versos del buit, sense corrompre la seva essència per destil·lar unes gotes de poesia.
Què és el dolor? -Una platja sense límits i una experiència que m’ha convertit en una persona diferent. El dolor és una lliçó d’humilitat i un gran obstacle quotidià, que intento sublimar en els meus versos. El dolor físic i el psíquic, són dues cares d’una mateixa moneda i es retroalimenten mútuament. El dolor i la depressió comparteixen una mateixa ruta d’anada i tornada a tot el món, no és la ruta de la seda: és la ruta dels vidres trencats. Però de tot el dolent que ens ve, cal aprofitar el positiu.
Necessita el món d’avui capellà? -Es necessita teràpia col·lectiva per assolir més humanitat. Més cultura, més música, més art, més amor, més humor, més empatia, més diversitat i tolerància amb l’altre; en definitiva més llibertat. Però les noves tecnologies de la informació i la seva col·lisió amb el poder establert estan canviant de paradigma. La sòlida realitat sociopolítica de les últimes dècades, ara ja és líquida. I, ens enfonsem en ella a mesura que l’ombra del feixisme enfosqueix el futur d’Europa. Tant de bo m’equivoqui.
Què t’agradaria que se sabés més sobre el judaisme? -El judaisme és molt complex perquè es pot viure des de diverses dimensions: religió, filosofia, cultura, identitat, etc. Desgraciadament els mitjans de comunicació, a Espanya, solen mostrar els tòpics del judaisme ultraortodox més visceral. A vegades, fins i tot ratllant en la caricatura, obviant la cara més progressista quan no mentint obertament. La ignorància és la mare de l’odi. Ni tots els israelians són jueus, ni tots els jueus són israelians. Israel no és un estat perfecte i resulta difícil de defensar. Però tampoc ho són Espanya o França. Per no parlar de Corea, Iran, Turquia, Xina, etc. No obstant això, a l’única democràcia homologable de Mig Orient, sempre se li exigeix més i se la jutja amb diferent vara de mesurar.
¿No té la humanitat de temples? -Els temples dels nostres ancestres van ser les muntanyes, els rius, mars, volcans, animals, el firmament, la terra, l’aigua, el foc … Pel que fa als tempos físics construïts per la humanitat , són la recerca i la confirmació de l’espiritualitat que emana de l’univers. El temple més autèntic és el nostre propi cos, l’arquitectura orgànica no depèn de nosaltres.
Desxifra la paraula ‘fe’, si aquesta estigués composta per colors i números.-El gris marengo perquè m’inspira duresa i misteri; i el 7, un nombre bíblic i cabalístic que coincideix amb els dies dels cicles de la lluna. No concebo la fe com la voluntat de creure qualsevol cosa a priori, sinó com una revelació més aviat intuïtiva que requereix un treball espiritual … Així que tenim un gran 7 de color negre i una porta molt difícil de franquejar.
Un poema de Francesc Valls-Calçada,
del seu poemario
Els laberints del Dolor,
dedicat als que pateixen de síndrome de fatiga crònica
La més guapa del cementiri
Ja no tinc pare
ja no tinc mare
ni ningú que em vulgui
només em queda
un vestit de núvia
com mortalla
amb el qual m’enterraran
després de la meva suïcidi.
Al cap dels anys
quan parlin
les comares del poble
encara diran:
Tenia bona cara
la núvia més bonica
del cementiri,
vestida de núvol blanc.
Ja no tinc pare
ja no tinc mare
ni ningú que em vulgui
només em queda
algú que em recordi
i una cançó alegre
que no oblidi
com ballava nua
sobre les arestes
de la meva precipici.
Alegreu per mi.
Ja no pateixo turments
Doncs entre flors marcides
no hi ha laments
ni pors obscens
a les antigues ferides.
Només sóc el silenci
del marbre nivi
entre les velles ortigues,
els dies quiets
a l’ombra dels xiprers.
Amb permís dels cucs
la més bona del cementiri.
Ja no tinc pare
ja no tinc mare
ni ningú que em vulgui.
