El microclima literari del Camp de Tarragona

(Discurs de Sant Jordi, 2011. pronunciat amb motiu de la recepció que ofereix l’ajuntament als escriptors del Camp de Tarragona)

Autoritats, companys i companyes del Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, editors, agents culturals, col·legues periodistes, transeünts i tutti quanti. Amigues i amics:

Crec que un discurs és una mena de ritual laic, però també penso que estem entre família i que s’han de dir les coses pel seu nom. En tot cas, hem de deixar les metàfores per a la literatura sobre paper.

Aparentment vivim al paradís de les Lletres: el microclima literari del Camp de Tarragona és molt bo. Parafrasejant Napoleó, davant les piràmides, podríem dir: “Soldats, més de 80 parades de llibres, ens contemplen”.

Sant Jordi és una festa genial, la cirereta d’un pastís que té molts ingredients que a Tarragona anem collint en el transcurs del prolífic any literari.

discurs-sant-jordi-2011-francesc-valls-calcada

El nostre particular Paradís de les Lletres, té primaveres i tardors literàries amb una programació molt densa, variada i completa; consolidades editorials que fan la seva feina, uns premis literaris ben dotats que generen la publicació de diversos llibres de narrativa, poesia, assaig i traducció. Una escola de Lletres que està ampliant la nòmina d’escriptors i escriptores de la ciutat de Tarragona. L’Associació Tarragona literària, l’Associació Ariadna, gestors culturals i generadors de polipoesia; L’APELLC, La gent del Rayo amb el seu vaixell insígnia: la col·lecció Zenit que ens descobreix noves veus; El Joc Partit, entre dues plomes del camp de Tarragona, i un llarg etc.

Veritablement es fan moltes coses. Fem moltes coses. Els uns i els altres: la indústria de llibre, els escriptors i les institucions. Però les fem bé? Tenim una estratègia conjunta? O només ens mirem satisfets el melic?

Ens hem de sentir dignament orgullosos, sense caure en un fals complaença. La nostra problemàtica és molt complexa. La cultura catalana és sistemàticament marginada i oblidada, fragmentada per fronteres imposades i territoris, obertament atacada per certs mitjans de la caverna i emprada com a arma per incitar l’odi, des de la ignorància o la mala fe.

A més, un món cada vegada més globalitzat, ens exigeix estratègies i planificació d’acord amb els temps que ens ha tocat viure. Ara convé tenir una vocació universal.

Avui es pot escriure un llibre des Picamoixons, editar a Tarragona, dissenyar-a Buenos Aires, fer les il·lustracions a Lisboa, traduir-lo a Sant Petersburg, imprimir-simultàniament en una dotzena de ciutats del món. Les noves tecnologies permeten això i molt més. El planeta s’ha fet molt petit. Però encara hi lamentables tics vuitcentistes.

Les veritables muralles de Tarragona, ara no són a la Part Alta. Són 92 quilòmetres més al nord. A part de les amenaces exteriors, Barcelona és el gran obstacle per tenir una literatura de país normal i normalitzat. I les paelles endogàmiques dels mitjans de comunicació -també dit tertúlies- tenen bona part de culpa. Barcelona és la gran urbs d’un país petit i descompensat, una capital cosmopolita que paradoxalment a vegades pateix i genera el provincianisme que ella mateixa critica.

M’explico, quan els escriptors tarragonins col·laboraven a la Vanguardia, ho feien en les pàgines locals. Fins ara he evitat el terme local perquè considero que el que fa universal una obra literària és la seva qualitat i capacitat d’emocionar i no el seu lloc de procedència. Si els escriptors tarragonins haguessin residit a Barcelona haurien publicat a les pàgines generals, com els correspon, haurien transcendit molt més. Em direu que una flor no fa estiu. Però hi ha molts exemples i no tots en el terreny cultural.

El piromusical de la Mercè, a TV3, és digne de la televisió municipal de Cornudella. Ho sento, pels de Cornudella, però algú ho havia de dir.
Si a Barcelona no entenen que cal sumar tota les literatures del Principat, com poden combatre la secessió lingüística imposada des de fora? Com és possible que l’Ebre faci de frontera i fragmenti el mercat natural dels escriptors dels PPCC? Que la literatura de les illes visqui aïllada i no ens arribi, ni nosaltres a ells?

Així les coses: Quina és la presència de l’enorme potència creadora dels escriptors del camp de Tarragona? Com incideix en les nostres comarques? Incidir a casa. És el mínim que podríem aspirar. Però si volem fer forat hem d’aspirar al màxim, en clau de països Catalans.

Sempre produeix neguit quan es tracta de promocionar la cultura meridional. Fins a quin punt el nostre complaença no ens deixa veure la realitat? Però si al nord tenim les muralles de Barcelona i al sud la frontera de l’Ebre. Què passa al Camp de Tarragona?

Les entitats literàries, com ara l’Escola de lletres han de capejar sempre dificultats econòmiques i més ara, en temps de crisi.
El Joc Partit, impulsat amb més bona voluntat que pressupost, gràcies a la ferma voluntat de l’ESCA i del Departament de Filologia Catalana de la URV, sembla la involució d’aquelles magnífiques “Trobades d’escriptors” que li van precedir en anys anteriors. La manca de recursos va fer reinventar un tête a tête entre autors i amb el temps i fent la bugada, s’ha perdut el clip escènic.

Els Premis literaris Ciutat de Tarragona sovint premien autors de qualitat, que corren el risc d’estavellar a les Muralles de Barcelona i que no arriben ni olorar el fum d’aquelles paelles endogàmiques que uns quants periodistes literats alimenten, amb el seu propi peix, des del cap i casal.

És pràcticament impossible trobar un llibre d’un autor d’aquí a les nombroses superfícies comercials de les nostres ciutats i en les cadenes de quioscos que despatxen literatura. Les decisions i les estratègies comercials es prenen molt lluny de casa i no tenen en compte la realitat del territori.

El piromusical de la Mercè, a TV3, es digne de la televisió municipal de Cornudella. Ho sento, pels de Cornudella, però algú ho havia de dir.
Si a Barcelona no entenc que cal sumar tota les literatures del Principat, com puc combatre la secessió lingüística imposada des Fora? Com és possible que l’Ebre faci de frontera i fragmenti el Mercat natural dels escriptors dels PPCC? Que la literatura de les illes visqui aïllada i no ens arribi, ni nosaltres a ells?

Així les coses: ¿quina és la presència de l’enorme potència creadora dels escriptors del camp de Tarragona? Com Incideix en Les nostres comarques? Incidir a casa. És el mínim que podriem aspirar. Però si Volem acer forat hem de aspirar al màxim, en clau de Països Catalans.

Sempre Produeix neguit Quan es tracta de promocionar la cultura meridional. Fins a quin punt El nostre complaença no ens deixa veure la realitat? Però si al nord Tenim les muralles de Barcelona i al sud la frontera de l’Ebre. Què passa al Camp de Tarragona?

Les entitats literàries, com per exemple l’Escola lletres Debén capejar sempre dificultades Econòmiques i més ara, en temps de crisi.
El Joc Partit, impulsada amb més bona voluntat que pressupost, gràcies a la ferma voluntat de l’ESCA i del Departament de Filologia Catalana de la URV, sembla la involució d’aquelles magnífiques “Trobades d’escriptors” que li van precedir en anys anteriors. La manca de recursos va fer reinventar un tête a tête entre autors i amb el temps i Hisenda la bugada, s’ha perdut el clip escènic.

Els Premis literaris Ciutat de Tarragona Quin premien autors de qualitat, que corren el risc d’estavellar a les Muralles de Barcelona i que no arriben ni olorar el fum d’aquelles paelles endogàmiques que Uns quants periodistes literats s’alimenten, amb super propi peix, des del cap i casal.

És pràcticament impossible Trobar un llibre d’un autor d’aquí a les NOMBROSES superfícies comercials de Les nostres ciutats i en les cadenes de quioscos que despatxen literatura. Les decisions i les estratègies comercials es Prenen molt lluny de casa i no tenen en Compte la realitat del territori.

Cal que les institucions entenguin que la literatura és una indústria que mou diners, on treballen arts gràfiques, impressors, enquadernadors, mossos de magatzem, dissenyadors, autors, traductors, correctors, editors, distribuïdors, crítics, llibreters i bibliotecaris. Una indústria de la qual viuen moltes persones i que mereix ser tinguda en compte perquè dóna prestigi al nostre territori.

No vull dir que les coses es facin malament. Només és una subjectiva radiografia d’una realitat que ens ha de fer estar en guàrdia.

S’han fet iniciatives positives i interessants des de la ESCA amb col·laboració amb la URV, i s’ha fomentat la promoció dels escriptors del Camp de Tarragona. Ara la població de les nostres comarques coneix millor els seus autors. Des de la Generalitat i des de l’Ajuntament de Tarragona també ha actuat.

Però de res serveixen els franctiradors: necessitem dissenyar una estratègia compartida a la que es comprometin les institucions, que en definitiva són les que tenen la clau del calaix i la paella pel mànec.

Convé que les nostres editorials promocionin els autors d’aquí de la mà amb autors molt reconeguts. Cal fer pinya a favor de la literatura catalana per promocionar la del Camp de Tarragona. Cal entendre que si és important protegir el Nàstic o el patrimoni arqueològic, també ho és fer-ho a la cultura i per descomptat les lletres. S’ha de pressionar les grans superfícies comercials i en les cadenes de quioscos del nostre territori perquè venguin també els nostres llibres.

Hauríem de procurar que la literatura del territori, almenys les obres que destaquin, puguin ser traduïdes al castellà ia l’anglès. En definitiva, s’ha de abolir el terme local en la seva concepció més reduccionista, per donar més projecció al Camp de Tarragona.

I sobretot, parlar, reflexionar i debatre entre tots els sectors implicats per planificar un full de ruta coherent amb els temps que corren i les circumstàncies que ens envolten. Si ho sabem fer bé sortirem.

Finalment, us desitjo un Bon Sant Jordi i us dono les gràcies per escoltar les meves manies, que estic convençut que són compartides per bona part de tots vosaltres.

FVC

 

Presentació de Shalom Tarragona a Jerusalem

Un cop arribat a Tarragona, després de la presentació del nostre llibre (del fotògraf Pep Escoda i meu), a Jerusalem, m’envaeix un intens sentiment de felicitat per haver trepitjat una terra de retrobament espiritual coincidint amb la festa de Januka. Va ser un honor departir personalment amb el senyor Sr. Yitzhak Navon, cinquè president d’Israel i president de l’Autoritat Nasional del Ladino. Li vaig dir que no sóc historiador, ni hebraista, ni arqueòleg, ni un erudit del tema, ni tan sols jueu. Només un humil periodista i escriptor català que va entrar amb molt respecte al passat de la meva ciutat, Tarragona i de la meva terra, Catalunya. Yitzhak Navon, em va comentar amb molta afabilitat, que havia llegit el meu text, del qual destacava la ponderació i la imparcialitat.
L’acte va ser especialment emotiu perquè van assistir persones descendents de Tarragona, d’aquelles famílies que van ser expulsades en 1492. Després de més 500 anys comença un retrobament interessant del qual sóc testimoni de primera línia. A més, l’alcalde de Tarragona va escriure una carta que va ser llegida i aplaudida pel públic.

Yitzhak Navon con el libro "Shalom Tarragona"

Yitzhak Navon con el libro “Shalom Tarragona”

Per escriure “Shalom Tarragona”, com a periodista, al seu dia em vaig entrevistar amb especialistes del món medieval jueu. Però em vaig adonar que a Catalunya en particular i que a Espanya en general, aquesta cultura s’havia reduït a l’oblit. Amnèsia general. Vaig buscar l’escassa bibliografia existent sobre els jueus de Tarragona i vaig trobar els llibres d’una autoritat mundial en el tema i que jo cito en el meu text: l’admirat professor Yom Tov Assis de la Universitat Hebrea. Doncs bé, a Jerusalem vaig tenir l’honor de conèixer-lo i compartir la vetllada de la presentació amb ell i escoltar la seva magnífica conferència, que va impartir a propòsit. Dóna gust sentir com parlen en hebreu de Tarragona, la ciutat on viu, de Santa Coloma de Queralt, la ciutat on vaig néixer, així com de Tortosa, Falset, Valls, Aleixar etc.
La vetllada va ser un magnífic gest que va venir de part de Jose Bendor, president de Tarbut Jerusalem i la seva esposa Denise, amb els quals compartim el passat estiu un singular i emotiu trajecte en vaixell -des Tarragona a Barcelona- per commemorar el periple dels jueus de Tarragona el 1492.Al Sefarad del segle XXI, els jueus encara són poc més que pedres de museu o llegendes del passat. Però, mentre redactava el text, a través d’una amiga meva, Maria Mercè Martorell, vaig tenir la sort de conèixer a jueus de veritat que es van interessar en revisar el meu escrit. Van ser Aaron Azaguri, Dominique Tomasov i David Stoléru. Amb les seves indicacions no vaig incórrer en els tòpics per desconeixement del judaisme. Per la seva iniciativa el volum està traduït a l’hebreu. Va ser gràcies al llibre que vaig conèixer a Mario Sabán i connectar amb Tarbut Sefarad.
Durant gairebé 500 anys a la península no hi va haver jueus. La tasca dels reis Catòlics i de la santa Inquisició va ser tan implacable que fins fa relativament poc era més fàcil veure un elefant rosa volant que un jueu en persona. Els primers jueus van tornar a Barcelona a principis del segle XX. Avui a Catalunya només hi haurà uns tres o quatre mil jueus per a una població de 7 milions d’habitants. Amb “Shalom Tarragona” pretenc rescatar el passat jueu de la meva ciutat i les seves comarques amb la curiositat del periodista, la història d’una tragèdia que va marcar la Catalunya medieval i l’inici de la decadència econòmica i cultural del nostre país.
Les esplèndides imatges del meu amic i fotògraf Pep Escoda, són un plus afegit a una edició de luxe d’Arola Editors. Pep capta amb tendresa la dimensió humana d’un drama col·lectiu del qual no podem ser aliens per més temps, la desolació i l’absència d’aquells que es van veure obligats a marxar. “Shalom Tarragona”, és un llibre de divulgació per al gran públic. No vol pontificar res, llevat d’obrir el camí de la recuperació d’un llegat important.
De nou a Tarragona, deixo enrere una grata experiència i als meus amics d’Israel, on per res m’he sentit estranger gràcies a la seva calorosa acollida. Però espero poder abraçar de nou, tal com se sol dir “l’any que a Jerusalem”.

FVC

La princesa de Jade

S’imaginen que hi hagués un sistema que ens permetés viatjar en el temps? La ciència explora la viabilitat tècnica i teòrica i totes les paradoxes associades en aquest tipus de viatges. Però, ara per ara, només ho podem fer a través de la ficció històrica.

Coia Valls, amb “La Princesa de Jade”, insinua el lector perspicaç un fascinant periple que ens transporta a l’segle VI de la nostra era. Es tracta d’una atrevida proposta, ja que tendim a considerar el món en termes eurocèntrics i encara avui orient ens resulta captivador pels seus misteris, imagineu si a més retrocedim al passat remot per traspassar els límits establerts de la doble frontera de l’espai i del temps.

La Princesa de Jade és el secret més ben guardat de Coia Valls

La Princesa de Jade és el secret més ben guardat de Coia Valls

El fet de ser una excel·lent narradora i no un historiadora acadèmica que ens endinsa en el viatge, és un plus afegit. L’escriptora observa la història amb uns altres ulls perquè una novel·la -tot i estar impecablement ben documentada com “La Princesa de Jade” – no ha de ser mai un documental, ni un assaig crític, ni un volum d’historiografia. Tot i ser plausible no ha de ser necessàriament certa. El narrador i l’historiador es mouen forçosament en dimensions diverses però complementàries.

Acompanyats de Coia Valls retrocedim 1500 anys enrere i ens trobem amb un panorama esplèndidament retratat per l’autora. Estem en Constantinable dècades després de la caiguda de Roma que va tenir lloc a finals del segle V, el que queda de l’Imperi a la part oriental començarà a ampliar-se sota el comandament de l’emperador Justinià. Aquest és el rerefons, o si ho desitja la macro història real; el mèrit de Coia Valls és afegir una trama de microhistòria de ficció totalment creïble que atrapa el lector amb una bona dosi d’aventures, secrets, misteris i passions que subjuguen els personatges escollits per Justinià. Aquest vol descobrir – a instàncies del seu capritxosa i bella dona Teodora- el secret més ben guardat del món antic. Xenos, un teixidor de Corint i el seu fill Úrian, un parell de monjos nestorians juntament amb altres companys iniciaran l’any 551 una expedició al món desconegut i perillós, que uns segles més tard es coneixerà com la ruta de la seda. Un lloc on es va però no sempre hi ha retorn.

El periple per terres estranyes en porta als llocs insòlits on la gent viu en coves sota terra, patim tempestes de sorra, muntem camells bactrians, tractem amb personatges foscos, vam passejar per Samarcanda, admirem les muntanyes del Pamir, ens enamorem, plorem els morts , filosofem, lluitem i ens admirem de les gestes que pateixen els nostres companys de viatge. Ja que certament, si ens deixem portar formem part de l’expedició.

El viatge, potser és una metàfora de l’existència i com tot bona novel·la admet diversos substrats de lectura. Mentre que l’acció sembla masculina, la femenina és omnipresent amb les tres dones que formen part de la motivació argumental. Un triangle sense el qual l’acció és impossible: Teodora, antiga puta entronitzada en figura imperial, Najaah una noia nòmada i la princesa Yu, de la dinastia Liang. Acció i motivació que configuren les tres dones per precipitar els fets que es narren a “La Princesa de Jade”.

El repte de Coia Valls, no era gens fàcil i el risc de caure en els paranys de la llarga travessia del desert de la pàgines en blanc era extremadament alt; afortunadament, com els seus personatges en el desert del Taklamakan se surt molt bé. Té perícia narrativa i domini del llenguatge, equilibri en el tempo, els sentiments, la descripció dels paisatges, posa les proporcions justes i necessàries per mantenir l’interès i seduir-nos fins al final amb una gran novel·la que ha merescut el Premi Nèstor Lujan de Novel·la històrica, 2010.

FVC

Cafè bar Poetes

Jaume Vidal i Alcover

Jaume Vidal i Alcover

El cafè bar poetes, obert des dels anys 70 fins al 2002, va constituir un punt de referència cultural de la ciutat de Tarragona. Situat en un carreró sense sortida del carrer de Sant Llorenç a l’entramat laberíntic de la ciutat històrica, on avui està situat el restaurant les Coques, va aconseguir la merescuda fama de ser un local amb carisma amb un ambient “progre” que convocava a la gent de les arts i de les lletres, ja fossin consagrats o diletants.
El poeta Jaume Vidal i Alcover i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany van ser els padrins putatius d’aquest bar polivalent, obra de la parella formada per l’artista plàstic Antoni Torrell i Quim Martin. Ells van ser els creadors d’un local nocturn -amb una clara vocació d’il·luminar el gris de la Tarragona d’aquells anys de la transició- que tant funcionava com a sala d’art, espai per a performances, presentació de llibres, etc.
Poetes es va convertir en la seu informal del grup literari “La Gent del Raig” constituït principalment per alumnes, de la facultat de lletres, de Jaume Vidal i Alcover. La majoria futurs escriptors que s’iniciaven en el món de la creació literària com Magí Sunyer, Joan Cavaller, el prematurament desaparegut Lluís Savall, Odile Arqué, Lluís Figuerola, Josep Bargalló, Montse Palau i l’artista plàstic Anton Roca, entre altres.
No era estrany veure a la nit tarragonina a gent del teatre: els dramaturgs Josep Anton Codina i Guillem Jordi Graells, uns joveníssims Oriol Grau, Joan Pascual, Mercè Anglès que estudiaven a l’EMAD (Escola Municipal d’Art Dramàtic).

També els desapareguts Pere Anguera, Ovidi Montllor actor i cantant, els escriptors Terenci Moix i Xavier Romeu, el ceramista i escultor Martí Royo, etc.
Els anys no passen envà i l’insomni d’algunes nits em conviden els records d’aquells gintònics (evaporats en la memòria) brindant amb tants “amics i derivats”: Jordi Tortosa que acabava de gravar un disc i havia actuat al Palau de la música, Carles Pastrana que amb l’esdevenir dels anys seria un pioner del vi del Priorat, Rosa Rossell, Victòria Grasa, Carlos Castellote enverinats de teatre, Carles Figuerola projectant la revista Tzara … i la Sílvia, aquella noia que vaig conèixer Poetes i que em va fer sentir una mena de pessigolles invisibles. Ves per on, seria la mare dels meus fills.

FVC